viernes, 27 de enero de 2012

Diumenge IV durant l'any (B)




Jesús ensenyava amb autoritat

 Antífona d'introducció (Sl 105,47): Salveu-nos, Senyor, Déu nostre, aplegueu-nos d'entre les nacions; en donarem gràcies al vostre nom i ens gloriarem de lloar-vos.

Col·lecta: Senyor, Déu nostre, feu que us estimem amb tot el cor i que també estimem tots els homes amb una caritat sincera.

Lectura primera (Dt 18,15-20): Moisès digué al poble: «El Senyor, el teu Déu, farà que enmig teu, entre els teus germans, s'aixequi un profeta com jo. Escolteu-lo. El dia que t'havies reunit en assemblea al peu de la muntanya de l'Horeb, vas demanar al Senyor, el teu Déu, de no tornar a sentir la seva veu i de no veure més aquell gran foc, per por de morir. Llavors el Senyor em va dir: ‘Tenen raó de parlar així. Jo faré que s'aixequi enmig dels seus germans un profeta com tu; li posaré als llavis les meves paraules i ell els dirà tot el que jo li ordenaré. I jo mateix demanaré comptes als qui no escoltin les meves paraules, que ell dirà en nom meu. Però si un profeta gosa dir en nom meu paraules que jo no li hauré ordenat, o bé parla en nom d'altres déus, llavors aquest profeta morirà’».

Salm responsorial (94,1-2/6-7/8-9/R: 8): Veniu, celebrem el Senyor amb crits de festa, aclamem la roca que ens salva; presentem-nos davant seu a lloar-lo, aclamem-lo amb els nostres cants / Entreu, prosternem-nos i adorem-lo, agenollem-nos davant el Senyor que ens ha creat. Ell és el nostre Déu, i nosaltres som el poble que Ell pastura, el ramat que ell mateix guia / Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu: «No enduriu els cors com a Meribà, com el dia de Massà, en el desert, quan van posar-me a prova els vostres pares i em temptaren, tot i haver vist les meves obres» / R: Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu: «No enduriu els cors».

Lectura segona (1Co 7,32-35): Germans, jo voldria que visquéssiu sense neguit. El qui no és casat pot ocupar-se de les coses del Senyor i mirar de complaure'l. En canvi, el casat s'ha d'ocupar de les coses del món i mirar de complaure la muller, i té el cor dividit. Igualment, la noia jove o la dona no casada poden ocupar-se de les coses del Senyor i de ser santes de cos i d'esperit; en canvi, la casada s'ha d'ocupar de les coses del món i mirar de complaure el marit. Tot això ho dic pel vostre bé, no per lligar-vos a res. Penso tan sols en allò que més convé i que més facilita de viure dedicat al Senyor, sense destorbs de cap mena.

Al·leluia (Mt 4,16): El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui viuen al país tenebrós.

Evangeli (Mc 1,28-28): A Cafarnaüm Jesús anà en dissabte a la sinagoga i ensenyava. La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei. En aquella sinagoga hi havia un home posseït d'un esperit maligne, que es posà a cridar: «Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? ¿Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: el Sant de Déu!». Però Jesús el va increpar dient: «Calla i surt d'aquest home». Llavors l'esperit maligne el sacsejà violentament, llançà un gran xiscle i en va sortir. Tots quedaren molt sorpresos i es preguntaven entre ells: «Què és tot això? Una doctrina nova ensenyada amb autoritat! Fins i tot dóna ordres als esperits malignes i l'obeeixen!». I la seva anomenada s'estengué de seguida per tota la regió de Galilea.
Oració sobre les ofrenes: Senyor, a honor vostre hem posat aquests dons damunt l'altar; rebeu-los bondadosament i feu-ne sagrament de la nostra redempció.
Antífona de comunió (Sl 30,17-18): Deixeu veure al vostre servent la claror de la vostra mirada; salveu-me per l'amor que em teniu. Que no en tingui un desengany, jo que us invoco.
Postcomunió: Enfortits amb el sagrament de la nostra redempció, us preguem, Senyor, que aquest aliment de la salvació eterna faci progressar constantment l'Església en la fe veritable.


Vivim avui enmig d'un panorama ideològic plural en què circulen milers i milers de missatges, pensaments i ensenyaments. En aquest gran mercat, de vegades tan aclaparador, no és fàcil trobar una paraula viva i vivificadora. ¿Quantes paraules, quants ensenyaments arriben avui a les oïdes de l'home i del cristià? ¡Milions! I entre tots aquests milions de missatges, ¿on és la paraula que doni vida i aliment a l'ànima en el dia d'avui? El mestre cristià, ja sigui sacerdot, professor, pare de família o catequista, actualitzant l'ensenyament de Jesucrist ha de dir paraules vives, amb força d'eternitat, que no passin, sinó que perdurin, que donin sentit a la vida i serveixin de gresol a tots els milions d'altres paraules que escoltem al llarg de la jornada.
Davant d'aquesta magnífica realitat com és la Paraula de Déu i el seu valor infinit, hom sent la temptació de preguntar-se per què de vegades són tan avorrides les classes de religió o les homilies dominicals. ¿Què estem fent amb la Paraula Viva? ¿Per què, si és viva, no aconsegueix vivificar el cor del predicador cristià i de l'oient? Alguna cosa passa que fa de la Paraula viva i eficaç una paraula potser estèril i morta, o almenys sense grapa o impuls vital i transformador. Preguem perquè els mestres de la Paraula duguin sempre en els seus llavis i en el seu cor la Paraula de Vida.
Quan la paraula del mestre no és viva ni vivificant, no podem esperar una altra actitud que l'avorriment i el rebuig. Això és tan evident gairebé com un axioma. Però, ¿per què, fins i tot quan la paraula és plena de vida i infon vida, sovint tampoc no és escoltada ni acollida? Jesús va haver d'afrontar el rebuig a la seva Paraula, perquè els homes trobaven durs els seus ensenyaments. El que va succeir a la sinagoga de Cafarnaum n'és un paradigma: uns admiraven l'autoritat amb la qual Jesús ensenyava, però no feien el pas d'acceptar els seus ensenyaments, mentre que a d'altres ja els estava bé quedar-se en la seva situació, com en el cas de l'endimoniat, que llança a Jesús aquest dicteri: «¿Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? ¿Has vingut a destruir-nos?». I Pau, ¿tal vegada no va haver de plantar cara a tants que no mostraven interès per l'Evangeli o simplement el rebutjaven?
No ens ha d'estranyar, doncs, que la Paraula Viva sigui com un partidor que divideix els homes entre els qui l'acullen o la rebutgen. La Paraula Viva és escoltada en la llibertat i per a fer homes lliures, però hi ha qui tria exercir el seu lliure albir rebutjant la font de la llibertat. La Paraula Viva és com una llavor que cau en terra bona, i també en terra dura, o que no té profunditat, o que està plena de cards. Demanem a Déu que amb la seva gràcia netegi i conreï el seu camp, de manera que els homes —els nostres feligresos, alumnes i fills— acceptin la Paraula Viva perquè produeixi en llurs cors i en llurs obres fruits abundants.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada