Diumenge III durant l'any (B)

Antífona d'introducció (Sl 95,1.6): Canteu al Senyor un càntic nou, canteu al Senyor arreu de la terra. Glòria i majestat fan guàrdia davant d'Ell; poder i esplendor l'assisteixen al seu temple.

Col·lecta: Déu totpoderós i etern, feu que visquem d'acord amb la vostra voluntat, i que en nom del vostre Fill, donem fruit abundant de bones obres.

Lectura primera (Jo 3,1-5.10): El Senyor va comunicar a Jonàs la seva paraula. Li digué: «Vés a Nínive, la gran ciutat, i proclama-hi el missatge que t'indicaré». Jonàs, tal com el Senyor li havia ordenat, va anar-se'n a Nínive. La ciutat de Nínive era immensa, tant que calien tres dies per a recórrer-la sencera. Jonàs començà a recórrer la ciutat. Va caminar tota una jornada cridant: «D'aquí a quaranta dies, Nínive serà destruïda!». Els habitants de Nínive van fer cas de Déu; tots, rics i pobres, decidiren de proclamar un dejuni i es vestiren amb roba de sac. Déu va veure que de fet havien renunciat al seu mal camí. Llavors li va saber greu de fer-los el mal que havia anunciat, i se'n va desdir.

Salm responsorial (24,4bc-5ab/6-7b/8-9/R: 4b): Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes, ensenyeu-me els vostres camins. Encamineu-me amb la vostra veritat, instruïu-me, perquè vós sou el Déu que em salve / Recordeu-vos, Senyor, de la vostra pietat i de l'amor que heu guardat des de sempre. Compadiu-vos de mi, vós que estimeu tant / El Senyor, bondadós i recte, ensenya el bon camí als pecadors. Encamina els humils amb la seva justícia, els ensenya el seu camí / R: Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes.

Lectura segona (1Co 7,29-31): Vull dir, germans, que el temps s'acaba. D'ara endavant, els qui tenen muller, que visquin com si no en tinguessin; els qui ploren, com si no ploressin; els qui estan contents, com si no ho estiguessin; els qui compren, com si no tinguessin res; els qui treuen profit d'aquest món, com si no en traguessin gens. Sapigueu que aquest món passa.

Al·leluia (Mc 1,15): El Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova.

Evangeli (Mc 1,14-20): Després que Joan fou empresonat, Jesús anà a Galilea i anunciava la bona nova de Déu. Deia: «S'ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova. Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l'aigua. Eren pescadors. Jesús els digué: «Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes». Immediatament deixaren les xarxes i el van seguir. Una mica més enllà veié Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan, que eren a la barca repassant les xarxes, i tot seguit els va cridar. Ells deixaren el seu pare Zebedeu amb els jornalers a la barca i se n'anaren amb Jesús.

Oració sobre les ofrenes: Accepteu, Senyor, les nostres ofrenes i feu que ens aprofitin per a millorar la nostra vida cristiana.

Antífona de comunió (Sl 33,6): Alceu vers el Senyor la mirada. Us omplirà de llum, i no haureu d'abaixar els ulls avergonyits.

Postcomunió: Concediu-nos, Senyor, Déu totpoderós, que, havent rebut de vós aquest pa de vida, ens gloriem sempre dels vostres dons.

Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova

La relació de l’ésser humà amb Déu es fonamenta en la crida que Ell ens fa: primer de tot, ens ha cridat del no-res a l’existència; després, en donar-nos la vida, ens ha cridat a una missió, que cadascú ha de veure i desenvolupar. El nostre pas per la terra ha de fer una aportació al Regne de Déu, el qual no és simplement una realitat del més enllà, sinó que ja el tenim present enmig nostre. És fàcil que no veiem aquesta missió a la qual Déu ens crida, o que no la vulguem veure, com li va passar al profeta Jonàs que, de primer, es va resistir a la crida divina abans no va anar a Nínive. Una comprensió egoista de l’existència ens fa defugir sovint els problemes; veiem que la vida se’ns fa complicada i voldríem estar tranquils. Tanmateix, pensar i actuar d’aquesta manera és un error, en primer lloc perquè la vida no és tan complicada com pensem o com ens la fem; i, en segon lloc, perquè totes les responsabilitats i càrregues que mirem d’evitar cauran indefectiblement sobre els altres. El que és cristià és seguir el consell que ens dóna l’apòstol Sant Pau: «Ajudeu-vos a portar mútuament les vostres càrregues i compliu així la Llei de Crist» (Gal 6, 2); és una manera de concretar la fraternitat que ha de regnar en la vida comunitària i de manifestar la conversió necessària per creure en el Regne de Déu i entrar en ell.

Ens pot causar sorpresa el fet que, sense més ni menys, aquells pescadors del Mar de Galilea, deixessin les xarxes i es posessin a seguir Jesús; tanmateix, el record de l’Evangeli del diumenge passat ens ajudarà a entendre el fragment que acabem d’escoltar avui. Jesús no era un desconegut per aquells homes; Andreu, Joan, Simó Pere, Felip, Natanael i altres ja havien tingut trobades amb Ell i ja el coneixien; ja l’havien escoltat i havien quedat captivats pel seu ensenyament, d’aquí la promptitud i la generositat davant la seva crida; és una resposta que neix de la confiança i de l’amor i que hauria d’inspirar també la nostra resposta personal al Crist.

Seria un error reduir la crida i la resposta a la idea de la sola vocació sacerdotal o religiosa, com si la invitació a seguir Jesucrist no s’adrecés a tot home i a tota dona que, en llurs circumstàncies personals, és convidat o convidada a posar-se en camí i fer la ruta que mena al Regne. Certament que aquest text es fonamental per entendre la vocació al sacerdoci o a la vida religiosa, especialment quan se’ns diu que aquells primers deixebles «abandonaren les xarxes i se n’anaren amb Ell»; però també és important per entendre la vocació cristiana que tot deixeble de Jesús ha de viure i desenvolupar, ja que la crida a ser pescadors d’homes és per a tothom. De vegades penso que la majoria dels cristians ens comportem més com a “fidels o cumplidors de la religió cristiana” que com a deixebles de Jesucrist. M’explicaré, perquè aquesta expressió pot causar sorpresa: podem caure en el perill de reduir la fe al compliment d’uns ritus i preceptes en el marc d’una institució –l’Església- que té l’objectiu de satisfer les nostres necessitats espirituals i oblidar-nos de ser transmissors de l’Evangeli als altres. Un sacerdot amic meu m’explicava que, davant la queixa dels matrimonis d’un grup amb el qual es reunia, perquè veien que eren pocs i que no hi havia saba nova, els hi va prenguntar: «Bé, mireu sincerament en tot aquest temps…, ¿algú de vosaltres ha convidat altres matrimonis a venir?, ¿ha fet alguna cosa per fer conèixer l’Evangeli?» La resposta va ser el silenci, perquè tothom va reconèixer que no havia fet gran cosa. Davant la proposta de Jesús: «Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes», no ens podem quedar pas indiferents. Arreu del món estan sorgint noves iniciatives d’evangelització que hauríem de conèixer més, demanant a Déu la llum i la força de l’Esperit Sant per tal de dur-les també nosaltres a terme o de fer sorgir noves idees.